ArtĂ­culos - IndĂşstrias y comercios

ELS VENEDORS AMBULANTS, UN OFICI GAIREBÉ DESAPAREGUT

El Mirador. La revista del Pla de l'Estany
nĂşm.122, novembre 2015, p.15

A uns els veiem al llarg de tot l'any, a d'altres de quan en quan i uns altres en certes èpoques de l'any, però en conjunt tots formaven un gremi: els dels venedors ambulants. Un ofici que gairebé ha desaparegut.

Fa anys, tot i que podíem anar a la lleteria a comprar la llet també hi havia la possibilitat de que ens la portessin a casa, i es aquí on apareixen les lleteres, unes dones que carregades amb cantines de metall arribaven fins a les cuines de les cases, per tal de vessar-ne la llet. Qui no recorda la Llúcia empenyent el seu carret pels carrers del barri vell de Banyoles, o La Cecília i la Francisqueta de Can Cisó de Guèmol, o en Micaló, el marit de la Rosa Bertran, que amb el seu xiulet ens anunciava la seva arribada. I de la mateixa manera que les lleteres, també ho feien els que repartien el cafè. Fumejant i calent ....just acabat de fer. Com en Francesc Mir, que si bé a l'estiu amb un carretó venia gelats, a l'hivern, anunciant-se amb un cornetí, anava per les cases repartint cafè. El mateix que feien les dues treballadores de Can Pic del carrer Major, que a banda de vendre vi i cafè al propi establiment, també portaven aquest darrer producte a les portes de les cases, on l'abocaven amb un ansat. I parlant de repartit líquids, també hi havia l'aiguadera, com la Mercè Casadevall, que a cavall de la dècada dels anys trenta i quaranta, venia «aigua fresca de Melianta» que transportava en una bota col·locada al cim d'un petit carro i amb la que emplenava els càntirs dels clients.

Mentre, la ciutat bategava amb els crits d'uns i altres i el tràfec de vehicles i animals, però per sobre de tots ells de quan en quan sobresortia un só característic, era el só d'un bufacanyes, amb el que, en escoltar-lo, els veïns s'afanyaven a sortir al carrer amb els seus estris tallants. Havia arribat l'esmolador, amb la seva pedra d'esmolar en forma de roda que si bé originalment anava acoblada a un cavallet de fusta i que feien girar amb els peus, amb el pas dels anys es va acoblar primer al portapaquets d'una bicicleta i unes dècades més tard a una motocicleta.

Però amb l'arribada de la tardor, hi feien cap un altre tipus de venedors. Per la fumerria que feien i pel seu característic olor, ja sabíem que havien arribat les castanyeres. Les recordo assegudes en una cadira força baixa mentre anaven comptant les castanyes que tenien guardades en un cabàs cobert amb unes saques, i més tard en el calaix de la tauleta que els hi feia de mostrador. Embolicades en una roba de llana, per tal de que no es refredessin,... les paperines fetes amb fulls de diari, ben arrenglerades... les feixes de llenya amuntegades en un racó,... una paella foradada, les castanyes i milers de guspires aixecant-se cap el cel. Recordo La Graua i la Maria Poch, La Roqueta, que vivia al Carrer de Santa Maria. L'Àngela Fàbrega, de can Marés, i la seva germana, la Rosa, que s'instal·laven a les places d’en Ges i dels Estudis, respectivament. La Modesta de la placeta del Teatre. La Maria Net, del carrer de la Paraireria. A la plaça de les Rodes, la Teresa Busquets, una altra dona de la nissaga dels Marés ...

Però amb l'arribada de la fred, també venien els xerraires, que amb la seves frases de «no us cobraré ni vint, ni deu, ni cinc,...nomes us cobraré...» o bé «s'apropa un hivern molt fred... un hivern que plourà molt...» aconseguien que el public sortís carregat de paraigües, mantes i tot allò que es proposessin. Apareixien amb la seva xerrameca per la Fira de Sant Martirià, per la de Santa Llúcia i per la de Reis, de la mateixa manera que també ho feia el «torronaire d'Amer» que la veritat sigui dita, no venia torrons, sinó que els sortejava mitjançant un joc de cartes, i en el que el premiat sortia carregat d'aquests dolços tant nadalencs, fets d'avellanes i mel.